Els rituals familiars que no sabíem que estàvem creant
No recordo en quin moment van començar.
Ni qui va ser el primer. Ni si algú els va proposar.
Només sé que un dia te n’adones que sempre passa el mateix.
No els diem rituals
A casa mai hem parlat de rituals.
No els hem definit. No els hem protegit de manera conscient. No els hem posat nom.
Senzillament han anat apareixent.
Coses petites, repetides
La música que gairebé sempre sona al cotxe.
Les frases que es repeteixen sense pensar. Les bromes que només tenen sentit dins de casa.
Els horaris que, sense adonar-nos-en, respectem. Els àpats que s’allarguen. Els silencis que ja no incomoden.
Res d’això semblava important quan va començar.
Fins que un dia te n’adones
Te n’adones quan algú falta i es nota.
Quan alguna cosa canvia i deixa un petit buit.
O quan una de les teves filles fa alguna cosa i penses: “això també és nostre”.
No perquè sigui extraordinari, sinó perquè es repeteix.
La repetició crea identitat
No és la intensitat el que construeix identitat familiar.
És la repetició tranquil·la.
Allò que passa moltes vegades sense soroll. Allò que no necessita foto. Allò que no s’explica fora.
Aquí es va formant alguna cosa compartida.
No cal empènyer-los
Durant un temps vaig pensar que calia cuidar més aquestes coses.
Després vaig entendre que forçar-les les espatlla.
Els rituals que importen no solen respondre a una intenció educativa.
Apareixen quan hi ha temps, quan no hi ha pressa, quan no s’està corregint res.
Potser això també és acompanyar
No assenyalar cada moment.
No convertir-ho tot en missatge.
Deixar que algunes coses simplement passin i es repeteixin.
I confiar que, sense adonar-nos-en, ja estem creant alguna cosa que es quedarà.
