Entre Cistelles y Destells: Un Viatge al Cor del Bàsquet a Badalona

Fa uns dies, mentre acompanyava la Laia (gairebé 12 anys) als seus entrenaments amb la Penya (Club Joventut Badalona) i l’Alba (16 anys, acabats de fer) a l’UB Llefià, vaig adonar-me de fins a quin punt aquest esport ens uneix com a família. Però, en realitat, també uneix tota una ciutat que respira bàsquet: Badalona, considerada el veritable “bressol del basquetbol” a Catalunya.

En el meu cas, vinc d’haver estat jugador i després entrenador federat per la Federació Catalana de Basquetbol. He viscut en primera persona la intensitat dels partits, les alegries i les derrotes, però sobretot m’he impregnat (com aquesta esponja que sóc) de tot el que passa dins i fora de la pista. I ara em toca veure aquesta passió reflectida en les meves filles, que tracen les seves pròpies trajectòries esportives. Em fa una il·lusió enorme.

Badalona: una ciutat modelada pel bàsquet

Quan parlem de Badalona i de bàsquet, sembla impossible separar-los. Des de principis del segle XX, aquí va germinar la llavor d’un esport que avui apassiona tants aficionats. El club més emblemàtic, la Penya, va néixer l’any 1930 i, amb el pas de les dècades, no només ha guanyat títols nacionals i internacionals, sinó que ha format part de la identitat de diverses generacions.

Ara bé, la força del bàsquet a Badalona no és monopoli d’un sol club. Hi ha escoles, pedreres i equips de barri que impulsen i eixamplen aquesta cultura del bàsquet. Per això no sorprèn veure tanta gent que surt amb la pilota sota el braç, ni la quantitat de pistes públiques que donen vida als carrers i parcs.

El record de Naismith: les 13 regles que ho van iniciar tot

Parlar del “bressol del bàsquet” em porta a pensar en qui el va inventar: el Dr. James Naismith. El desembre del 1891, buscant una activitat per mantenir els seus alumnes en forma durant l’hivern, va dissenyar aquest esport a la YMCA de Springfield. Allí va penjar, per primera vegada, dues cistelles de préssecs i va establir les primeres nocions del joc.

Les seves 13 regles originals —publicades el 1892— eren senzilles i, alhora, molt potents. Des de la prohibició de córrer amb la pilota fins a la regla de no colpejar-la amb el puny, asseguraven un esport que privilegiava l’habilitat i la col·laboració per sobre de la força bruta. Amb el temps van sorgir elements com el bot (dribling), el cronòmetre de possessió i la línia de triple, però l’esperit de Naismith segueix ben viu: l’essència del joc d’equip.

Per què en dic “màgia”

El bàsquet no es limita a encistellar: és comunicació sense paraules entre companys, prendre decisions en dècimes de segon i fomentar l’esforç col·lectiu per damunt de l’individual. Aquest és, al meu parer, el gran truc. Un truc que, com a bon aprenent de mag, intento transmetre a les meves filles i a cada equip que he entrenat.

Entre la pissarra i la pista: la meva visió d’entrenador-pare

Quan em vaig posar per primera vegada l'“armilla” d’entrenador, creia que el meu paper seria exclusivament ensenyar: sistemes d’atac, defenses en zona, fonament tècnic... Vaig trigar poc a descobrir que, en realitat, jo era el primer alumne.

• Aprendre a dirigir sense imposar: El bàsquet demana iniciativa i creativitat. Cal no ofegar el talent de cada jugadora.
• Escoltar per créixer: Sovint, els meus millors “moviments” han sorgit de consells de jugadores que em dupliquen l’edat a la inversa.
• Gestió d’emocions: Victòria o derrota, ningú no és immune al que passa a la pista. Saber canalitzar-ho és fonamental per a l’èxit.

Ser el pare de l’Alba i la Laia afegeix una capa més a aquesta història. Les acompanyo als seus entrenaments i partits, procuro no ficar-me gaire en la seva dinàmica, però sí ser el primer fan del seu esforç. Veig com l’esport forja el seu caràcter, la seva resiliència, les seves amistats... i em sento afortunat de viure-ho de prop.

Què ens ensenya aquest esport més enllà de la pista?

En el meu últim article parlava de ser “una esponja” i de “esprémer-nos” cada dia per aprendre alguna cosa nova, tant en família com a la feina i en el temps lliure. Encara que soni poètic, segueixo convençut que la vida és millor quan sabem absorbir —i també compartir— les experiències i els consells de la gent que ens envolta.

El bàsquet n’és un gran exemple: requereix escolta (cap a l’entrenador i la resta de l’equip), demana comunicació (passades, jugades, estratègies) i exigeix adaptar-se a mil situacions diferents. Qui domini aquestes claus a la pista, sense adonar-se’n, se les emporta a la vida quotidiana.

Reflexió final: destells de futur

Mentre escric aquestes línies, penso en com serà el futur de les meves filles, de la Penya, de l’UB Llefià i fins i tot del bàsquet en conjunt. Potser les cistelles del demà estiguin plenes de sensors i els partits es juguin en estadis intel·ligents; però estic segur que, igual que avui, l’essència de la passió pel joc es mantindrà intacta.

Per part meva, continuaré donant suport a les meves filles en cada pas que facin dins i fora de la pista, mantenint intacte l’esperit d’aquell jove que un dia va ser jugador i després es va atrevir a entrenar, en aquesta ciutat única que és Badalona.

I tu, quin raig de passió et mou a la vida? Potser no sigui el bàsquet, però segur que hi ha algun esport o afició que t’empeny a superar-te. T’animo a exprimir-te com la millor esponja: absorbeix, comparteix i avança. Ens llegim a la propera jugada!