Perseguir l’equilibri (encara que sigui impossible)

He arribat a una edat en què el temps ja no es mesura en anys, sinó en cicles.

Cicles que es repeteixen, que es transformen, que s’entrellacen.

Cicles de feina i descans, d’esforç i pausa, de pèrdua i retrobament.

El món que vaig conèixer de petit —més lent, més analògic, més ingenu— s’ha convertit en un corrent que no s’atura.
Dades, pantalles, soroll, velocitat.
I, tanmateix, enmig de tant canvi, continuo buscant el mateix que buscaven els meus pares, i els seus abans d’ells: l’equilibri.
No com una meta, sinó com una manera d’estar al món.

He après que l’equilibri no s’aconsegueix, es persegueix.
Com una pilota que bota i torna, com una melodia que sembla resoldre’s i continua oberta.
Com l’hort que només dóna fruit si el cuides dia rere dia: sembrar, regar, netejar, adobar, esperar.
I fer-ho amb afecte, amb atenció, amb la paciència de qui sap que el temps té el seu propi ritme.
L’esforç constant és el que dóna sentit al resultat, no a l’inrevés.

L’esport m’ha ensenyat molt d’això.
Al bàsquet, aprens de seguida que l’equip està per damunt del jo.
Que cal passar la pilota, cobrir el company, tornar a defensar encara que el cos demani aire.
Guanyar junts, perdre junts, aixecar-se junts.
L’equilibri entre l’ambició i la generositat, entre voler destacar i saber cedir, entre el talent i la disciplina.
El mateix equilibri que, amb els anys, intentes aplicar a tot el que fas.

La música també m’ho recorda.
Tocar amb altres —sigui rock, jazz o una simple improvisació— és entendre que el so perfecte no existeix si cadascú toca per si mateix.
Cal escoltar.
Trobar el tempo, el volum, l’espai.
L’harmonia no neix de la perfecció, sinó de l’escolta mútua.
I quan tot encaixa, quan els acords es creuen a l’aire amb naturalitat, entens que aquell instant de bellesa només és possible perquè abans hi ha hagut caos, assaig, silenci i error.

Així passa amb gairebé tot.
A la feina, a l’amor, a la vida.
He emprès i he treballat per a altres.
He liderat i he obeït.
He estalviat, he invertit, i he après —de vegades tard— que el valor no sempre es mesura amb diners, sinó amb llibertat, amb temps, amb coherència.
I que la humilitat és el millor antídot contra l’arrogància de creure que ja ho saps tot.

Vivim una època estranya: el clima es descompon, les màquines aprenen, les pantalles ens reflecteixen més del que mostren.
Però, enmig del vertigen, continuo creient que l’essencial roman:
la necessitat de pensar per un mateix, d’aprendre sense por, d’estimar sense enveja, d’alegrar-se pels èxits dels altres i aprendre’n.
La necessitat de mantenir els peus a terra —literalment—, d’embrutar-se les mans, de respirar aire real i no només informació.

A vegades em pregunto quin món heretaran les meves filles.
I després recordo que els nostres pares també s’ho van preguntar, amb altres preocupacions i les mateixes pors.
La humanitat sempre ha viscut entre crisis i esperances.
El truc, si n’hi ha cap, és no deixar que el canvi ens adormi.
Mantenir-nos desperts.
Crítics.
Conscients.
Amb els ulls oberts al bosc, al riu, al cel… i també endins.

Perquè l’essencial no és sobreviure al canvi, sinó fer-ho amb amor i consciència.
Amb sentit.
Entenent que cada gest, per petit que sigui —regar una planta, passar una pilota, tocar una nota, escoltar qui tens al davant—, forma part d’alguna cosa més gran.

L’equilibri, al final, no es troba.
Es practica.
I encara que sigui impossible aconseguir-lo del tot, perseguir-lo ens manté vius.
Ens manté humans.

Que el cicle continuï.
Però que continuï despert.

(Escrit als 47 anys, en un món que continua canviant.)