Competir sense comparar-se: el que intento transmetre a les meves filles
No intento que les meves filles no competeixin. Al contrari. Competeixen molt. A l’esport, als estudis, en els seus propis reptes personals.
El que intento transmetre’ls —i no sempre me’n surto— és una altra cosa més difícil: competir sense comparar-se.
Comparar-se és automàtic. Triar què fer amb això no.
La comparació apareix sola. No cal ensenyar-la. N’hi ha prou amb mirar al voltant.
Algú corre més. Algú té més talent. Algú falla menys. Algú rep més aplaudiments.
El problema no és veure-ho. El problema és què passa després.
Quan la comparació es converteix en mesura de valor, apareix l’ansietat. Quan es converteix en identitat, apareix la por de no estar a l’altura.
I aquí és on competir deixa de ser saludable.
Competir no és guanyar a l’altre. És intentar fer-ho millor que ahir.
Això sona a frase feta, però a la pràctica costa moltíssim.
Perquè millorar de debò implica acceptar dues coses incòmodes:
- Que avui hi ha gent que ho fa millor que tu.
- Que això no et resta valor.
Intento que entenguin que la referència no hauria de ser la companya, ni la rival, ni tan sols el resultat.
La referència és el propi procés: com entrenen, com escolten, com s’aixequen després d’errar.
Aprendre a mirar l’altre sense enveja
Hi ha una cosa que em sembla clau i molt poc treballada: celebrar el que fan bé els altres.
No com a postureig moral. Com a estratègia de creixement.
Si una companya defensa millor, potser pots aprendre de la seva col·locació. Si una rival llegeix millor el joc, potser pots fixar-te en el seu timing. Si algú gestiona millor la pressió, potser aquí hi ha una pista.
Mirar així transforma la comparació en aprenentatge.
I, a més, redueix molt el soroll intern.
L’excel·lència sense ansietat existeix, però és fràgil
Buscar fer-ho bé no és el problema. El problema és fer-ho des de la por.
Por de no destacar. Por de decebre. Por de quedar-se enrere.
L’excel·lència que m’interessa per a elles no neix de la por, sinó de la cura:
- Tenir cura de l’entrenament.
- Tenir cura del descans.
- Tenir cura del cap.
I entendre que hi ha dies dolents, ratxes fluixes i moments en què altres brillen més.
Això no invalida res.
Aprofitar les fortaleses de l’equip
Una altra idea que intento colar —sense donar massa lliçons— és aquesta: no ho has de fer tot tu.
En un equip, les fortaleses es reparteixen.
Si algú destaca en alguna cosa, no és una amenaça. És una oportunitat col·lectiva.
Quan aprens a recolzar-te en el que fan bé els altres, competeixes millor i vius més tranquil.
No sempre me’n surto (i està bé)
No escric això des de cap pedestal.
Hi ha dies que jo mateix comparo, m’impaciento o projecto més del compte.
Però si una cosa tinc clara és aquesta: prefereixo que aprenguin a durar que a guanyar ràpid.
A competir amb criteri. A millorar sense trencar-se. A admirar sense sentir-se menys.
Si això els queda, encara que sigui a estones, ja em dono per satisfet. Sobre el que elles m'ensenyen en aquest procés, vaig escriure a el que les meves filles m'ensenyen sobre la paciència.
