Celebrar sense excessos (i sense sentir culpa)
M’agrada celebrar. I m’agrada fer-ho bé.
No en el sentit de fer-ho gran, ni intens, ni memorable a qualsevol preu. Sinó en el sentit de fer-ho amb pau.
Sense passar-me. I, sobretot, sense haver de compensar-ho després.
Celebrar no és desfer alguna cosa que després cal contenir
Hi ha una manera de celebrar que sembla una fugida.
Com si calgués aprofitar el moment perquè demà toca tornar a apretar. Com si el gaudi fos una excepció que després s’ha de pagar.
Aquesta lògica sempre m’ha incomodat.
No perquè no m’agradi la intensitat, sinó perquè no m’agrada la ressaca moral que ve després.
El problema no és l’excés, és la culpa
Amb els anys m’he adonat que el problema no sol ser l’excés puntual.
El problema és el que passa al cap després.
El “no hauria”. “El m’he passat”. “El demà em portaré bé”.
Quan el gaudi ve acompanyat de culpa, deixa de ser gaudi. Es converteix en una negociació interna força esgotadora.
Celebrar com a part de la vida, no com a escapada
La manera de celebrar que m’interessa no és la que trenca la setmana, sinó la que hi encaixa.
Una copa que no en necessita una altra al darrere. Un àpat llarg sense presses. Una nit que s’acaba quan s’ha d’acabar.
No perquè hi hagi una norma, sinó perquè hi ha escolta.
L’equilibri no s’imposa, s’aprèn
Ningú t’ensenya a celebrar bé.
Aprens a base de passar-te. I de no passar-te. I d’escoltar com et sents després.
L’equilibri no sol arribar per prohibició, sinó per experiència.
Per adonar-te que hi ha plaers que es gaudeixen més quan no els estires fins al límit.
L’equilibri no sempre és frenar
Dit tot això, tampoc vull enganyar-me.
Moltes vegades l’equilibri al qual aspiro no és el que practico.
Hi ha celebracions que visc més a fons, no perquè no sàpiga frenar, sinó perquè decideixo no fer-ho.
I després compenso. Faig més exercici. Bec més aigua. Abaixo una marxa els dies següents.
No com a càstig, sinó com a ajust.
Potser el meu equilibri no és lineal. És més aviat pendular.
Gaudir sense justificar-te
Hi ha alguna cosa molt alliberadora a gaudir sense haver d’explicar-te.
Sense convertir-ho en premi. Sense vendre-ho com a excepció. Sense prometre que demà seràs millor.
Celebrar sense excessos no és viure a mig gas. És viure amb continuïtat.
Un brindis que no necessita discurs
Potser per això cada vegada m’agraden més les celebracions petites.
Les que no necessiten motiu. Les que no s’allarguen per inèrcia. Les que no deixen sensació de deute.
Un brindis senzill. O un que s’allarga més del previst.
Un riure compartit. I, l’endemà, una mica més d’aigua, una mica de moviment i cap culpa.
