Pare: AP-AP (Aporta o Aparta)
No entreno.
No faig les alineacions.
No decideixo els minuts ni els sistemes.
Sóc pare.
I sóc a la graderia.
Amb els anys he après moltes coses veient bàsquet des de fora de la pista. Algunes tècniques, moltes emocionals. Però, sobretot, he après que l’equip no es construeix només al parquet. També es construeix a la graderia, als passadissos, als cotxes de tornada a casa i a les converses de després.
D’aquí neix aquesta idea senzilla —i gens fàcil— que compartim entre alguns pares i mares de l’equip:
AP-AP: Aporta o Aparta.
Què vol dir “aportar”
Aportar no és animar més fort que ningú.
Ni donar instruccions a crits.
Ni analitzar cada jugada com si fóssim a l’Eurolliga.
Aportar, moltes vegades, és saber callar.
És:
- Animar l’equip, no només la teva filla.
- Aplaudir una bona defensa encara que no surti a l’acta.
- Valorar l’esforç encara que el resultat no acompanyi.
- Entendre que avui li toca a una, demà a una altra.
Aportar és ajudar a crear un entorn on les jugadores:
- se sentin segures,
- s’equivoquin sense por,
- i entenguin que el bàsquet és, abans que res, un joc col·lectiu.
Què vol dir “apartar”
Apartar no és desaparèixer ni desentendre’s.
Apartar és no destorbar.
És evitar:
- Convertir-te en el “manager” de la teva filla.
- Comparar minuts, rols o protagonismes.
- Parlar de “les bones” i “les fluixes”.
- Justificar sempre la teva i assenyalar les altres.
Apartar és no portar a casa frustracions que no són seves.
És no carregar motxilles emocionals innecessàries.
És no confondre acompanyar amb dirigir.
El mite de la jugadora “estrella”
En categories de formació, la jugadora “estrella” és gairebé sempre una trampa.
Per a ella.
I per a l’equip.
Perquè un focus excessiu:
- genera pressió,
- fomenta individualismes,
- i trenca dinàmiques col·lectives.
Avui pot ser la teva filla.
Demà serà una altra.
O cap.
L’èxit real no és destacar amb 12 anys.
És continuar gaudint amb 16, 18 o 25.
L’equip també s’entrena fora
Hi ha entrenaments invisibles que no surten a cap planning:
- com es guanya,
- com es perd,
- com s’anima,
- com es respecta l’àrbitre,
- com es parla del rival.
Aquí, els adults som referents constants, encara que no en siguem conscients.
El que diem —i com ho diem— es queda.
El que critiquem, també.
La tornada a casa en cotxe
Poques coses defineixen tant el nostre rol com el trajecte de tornada.
Després d’un mal partit:
- no cal una anàlisi tècnica,
- ni repassar errors,
- ni explicar “el que jo hauria fet”.
A vegades n’hi ha prou amb:
“T’ho has passat bé?”
“Què has après avui?”
La resta, gairebé sempre, sobra. Vaig aprofundir en el que dir —i el que no— a el trajecte en cotxe després del partit.
Aportar perquè elles puguin créixer
El bàsquet ensenya coses que van molt més enllà del marcador:
- treballar en equip,
- acceptar rols,
- gestionar la frustració,
- celebrar els èxits de les altres,
- aixecar-se després de caure.
Però només ho fa si l’entorn acompanya.
Per això AP-AP no és una norma escrita.
És una actitud.
Un recordatori constant que no som protagonistes.
Que el focus no és a nosaltres.
Que la nostra funció és sostenir, no brillar.
Tancar el cercle
Com a pare, com a aficionat i com a persona, cada vegada tinc més clar que:
El millor aplaudiment no és el més sorollós,
sinó el que arriba en el moment just.
Aportar quan toca.
Apartar-se quan cal.
AP-AP.
