El que m’ensenya cantar: respirar abans d’actuar
Cantar m’ha ensenyat moltes coses. Però n’hi ha una que s’ha quedat molt endins.
Respirar abans d’actuar.
No com a idea. Com a gest físic.
Si no respires, no cantes
En el cant hi ha una cosa innegociable: si no respires bé, no arribes.
No arribes a la nota. No sostens la frase. No transmets res.
I és igual quantes ganes hi posis, quanta emoció o quanta tècnica creguis tenir. Sense aire, no hi ha cant.
El cos arriba abans que el cap
Al cantar, la veu no és el centre.
Ho és el cos.
La postura. La tensió innecessària. Deixar caure les espatlles. No empènyer quan no toca.
El cos sap abans que el cap si vas tard, si t’estàs accelerant o si estàs forçant.
Empènyer no és el mateix que sostenir
Aquesta és una de les grans lliçons.
Empènyer la veu sol ser senyal de pressa. De voler arribar abans d’hora.
Sostenir-la, en canvi, demana calma. Aire suficient. I acceptar el tempo.
Cantar m’ha ensenyat que moltes vegades no falles per manca d’energia, sinó per no haver parat un segon abans.
Respirar canvia el tipus d’acció
Quan respires abans de cantar, no només millora el so.
Canvia la manera d’entrar. De col·locar-te. De decidir.
Respirar no et fa més lent. Et fa més precís.
Fora de la música passa el mateix
Aquesta lògica es repeteix fora del cant.
En una conversa difícil. Abans de respondre un missatge. Abans de prendre una decisió ràpida.
Moltes accions no surten malament per manca d’intenció, sinó per manca de respiració prèvia.
Respirar no és aturar el món
Respirar no és retirar-se.
No és tornar-se lent ni contemplatiu.
És ajustar el cos abans d’actuar, igual que fas abans d’atacar una nota.
Amb un segon n’hi ha prou.
Un gest petit, una diferència gran
Cantar m’ha ensenyat que no sempre cal més força.
A vegades cal més aire.
I acceptar que el ritme no s’imposa: s’habita.
