Societat actual?
Avui he trobat un paper entre molts altres dins d’una capsa de la mudança (i això que em vaig mudar l’agost passat). És un paper molt especial... hi ha escrita una redacció que té més de vint anys. La va escriure la meva germana Silvia i la va titular "Els problemes de la societat actual":
“– Problemes? Què són els problemes? Existeixen en algun lloc? Són conceptes reals?
– Sí, estimat meu, fa molt, molt de temps, aquí, al nostre planeta que avui veus tan summament bell i feliç, va existir una societat carregada de... d’això precisament, de problemes.
– Per què ho dius tan tristament, mare? Potser els problemes eren coses, coses...?
– Dolentes? Sí, fill meu, sí, sé que avui dia costa molt de pronunciar aquesta paraula perquè el dolent, la maldat, no existeix, no la veiem reflectida en cap punt de la nostra vida, però en aquell temps era una realitat tan palpable i constant que es va convertir en hàbit, en costum de persones desaprensives que en gaudien.
– Desaprensives?
– Sí, desaprensives, persones que no dubtaven ni tan sols un instant a fer mal a qualsevol altra persona amb tal d’obtenir-ne algun benefici, a vegades, només per diners.
– Diners! Sí, fa dues setmanes en vam parlar a classe. Crec que era un utensili per obtenir allò que es necessitava per viure, però en un principi va resultar molt beneficiós. Per què va desaparèixer, mare? Quan ho vaig preguntar, el professor va canviar l’expressió del seu rostre i molt seriós va dir: “– Passem a explicar el problema de matemàtiques que ens va quedar pendent”. Per què?
– Ja veus, fill, és difícil d’explicar el perquè i són pocs els que ho coneixen, ja que es tem que algú vulgui restaurar la decadència i perversió d’aquella societat. Com has dit, els diners van començar molt bé com a instrument de compra i venda, però amb el temps la gent va creure veure-hi la font de la felicitat, els ambicionava, els desitjava amb totes les seves forces i feia el que fos a les seves mans per aconseguir-los, sense aturar-se davant cap obstacle. El dolent era que, un cop n’aconseguien una mica, no podien parar i seguien i seguien, volien més i més. Ells van ser els causants de la destrucció d’aquella societat.
– Un simple tros de paper, mare? Una simple moneda, metall bast i poc atractiu, va ser capaç de destruir tota una organització social, tota una harmonia de persones?” (continua...)
“– Sí, petit, encara que van ser els mateixos homes els qui es van autodestruir. Ells, amb la seva ambició, van destrossar una feina de milions d’anys. L’ambició per aquells papers i metalls arribava a tal extrem que mataven altres persones per aconseguir-los.
– Què dius, mare? Matar?
– Sí, matar. Però hi ha moltes maneres de fer-ho. Alguns ho feien directament i a sang freda: una mort ràpida per robar amb prou feines alguns milers de pessetes. Però hi havia una mort molt pitjor, més cruel i despietada, molt lenta i angoixant: la mort en vida. I no m’he equivocat, va arribar a haver-hi gent morta en vida. La seva aparença ho delatava, el sofriment omplia les seves venes: eren els aturats. Gent sense feina i, per tant, sense recursos econòmics, gent que sentia el fred als ossos, la fam a la pell, la desesperació. I el pitjor de tot és que no només morien ells lentament, sinó que veien morir alhora la seva família, dona i fills, en la mateixa agonia i tristesa, i això era el que no podien suportar. Els fills veien la mancança que tenien els seus pares i el seu, diguem-ne, conformisme, perquè per a ells no feien res; aleshores sortien al carrer: era la delinqüència, qualsevol cosa abans que morir aixafats, callats, lligats de peus i mans per la societat. Se sentien marginats, apartats d’ella, i en certa manera ho estaven, i volien venjar-se, hi havia d’haver alguna manera de fer-ho, no es podien conformar: el peu de la societat no els aixafaria, la forca que se’ls acostava no els estrenyaria, ells no serien oprimits, tenien boca, havien de parlar, i van cridar amb una sola veu llibertat! Les dones no volien ser oprimides pels homes. Les classes baixes estaven cansades d’obeir. Els ignorants volien aprendre, estaven cansats que se’ls retregués la seva ignorància. L’atur havia d’acabar. Ells volien parlar. Les grans potències ja no els manipularien. Ells sabien parlar. Ningú els podia obligar a fer el que no volguessin. Ells podien parlar. Van trobar el mètode i ells VAN PARLAR. Va esclatar la guerra i tot es va destruir, però de les seves pròpies cendres es va reconstruir aquest món de pau i harmonia. Tot torna al bé.”Silvia L.G.
