La incomoditat útil: per què créixer no sempre se sent bé
Recordo aquella sensació estranya als talons.
Dolor lleu. Tensió a les articulacions. Un malestar difícil d’explicar.
Havies passat febre. I de cop, uns centímetres més.
Créixer no era còmode.
El cos com a metàfora
De petits ningú dubtava que allò formava part del procés.
Molestava, però no era una lesió.
Era creixement.
Amb els anys hem deixat d’interpretar així la incomoditat.
Ara, si alguna cosa molesta, pensem que alguna cosa va malament.
No tota incomoditat és un error
Aprendre alguna cosa nova incomoda.
Assumir més responsabilitat incomoda.
Decidir diferent de com sempre havies decidit incomoda.
El problema és que confonem incomoditat amb senyal de retirada.
I no sempre ho és.
Incomoditat útil vs. desgast innecessari
No tot dolor és creixement.
Però tampoc tot malestar és dany.
He après a distingir-los així:
- La incomoditat útil expandeix. T’exigeix, però et fa més capaç.
- El desgast innecessari et buida. Repeteix el patró sense aportar aprenentatge.
La primera acostuma a fer por.
La segona, esgotament.
Créixer canvia l’equilibri
Cada vegada que fas un pas cap a alguna cosa nova, l’equilibri es mou.
Això genera tensió.
Com quan el cos s’adapta a una nova alçada.
El sistema necessita reajustar-se.
No fugir massa ràpid
He comès l’error d’abandonar coses per sentir-me incòmode.
I també el d’insistir on només hi havia desgast.
La diferència no sempre és evident.
Però hi ha una pista:
La incomoditat útil, tot i costar, deixa una sensació d’ampliació.
Et fa una mica més gran.
Com aquells centímetres després de la febre.
Aprendre a tolerar el creixement
No es tracta de buscar dolor.
Es tracta de no fugir-ne automàticament.
Créixer no sempre se sent bé.
Però gairebé sempre se sent viu.
