Coses que odio... i una d’un gallec
Ahir vaig rebre un e-mail gracioset, del qual us destaco les “coses que odio” més curioses:
- Els que s’assenyalen el canell quan preguntes l’hora... Ja sé on és el meu rellotge; on tens el teu? Em senyalo jo quan pregunto on és el lavabo?
- Els que diuen “sempre és a l’últim lloc on mires”. Clar. Qui continua buscant una cosa després d’haver-la trobada?
- Els que estan mirant una pel·lícula i diuen “has vist això?”. No, he pagat 5 euros per venir al cinema i mirar el terra.
- Els que pregunten “et puc fer una pregunta?”. No em deixes triar, oi?
- Quan una cosa és “nova i millorada”. Com? Si és nova, no n’hi havia res abans. Si s’ha millorat, havia d’existir alguna cosa abans.
- Els que diuen “la vida és curta”. Va home va! La vida és la cosa més llarga per a tothom! Què pots fer que sigui més llarg?
Tot i així, la palma se l’emporta la història que em va enviar la Bàrbara divendres, “Una d’un gallec”:
Explicació
d’un paleta gallec a la companyia asseguradora, que no comprenia,
donada la naturalesa de les seves lesions, com podia haver passat
l’accident. Aquest és un cas verídic la transcripció del qual va ser obtinguda
d’una còpia d’arxiu de l’asseguradora. El cas va ser jutjat pel
Tribunal de Primera Instància de Pontevedra.
Excel·lentíssims senyors:
En
resposta a la seva petició d’informacions addicionals declaro: a l’ítem
núm. 1 sobre la meva participació en els esdeveniments, vaig mencionar:
“intentant executar la tasca i sense ajuda”, com a causa del meu accident. Em
demanen a la seva carta que faci una declaració més detallada, per la qual cosa
espero que el que segueix aclareixi d’una vegada per totes els seus dubtes.
Soc
paleta des de fa 10 anys. El dia de l’accident estava treballant sense
ajuda, col·locant els maons d’una paret del sisè pis de l’edifici
en construcció en aquesta ciutat. En acabar les tasques, vaig verificar que
havien sobrat aproximadament 250 quilos de maons. En comptes de
carregar-los fins a la planta baixa a mà, vaig decidir col·locar-los en un barril
i baixar-los amb l’ajuda d’una politja que, sortosament, estava fixada a
una biga del sostre del sisè pis.
Vaig baixar fins a la planta baixa,
vaig lligar el barril amb una corda i, amb l’ajuda de la politja, el vaig pujar
fins al sisè pis, lligant l’extrem de la corda a una columna de la
planta baixa. Llavors vaig pujar i vaig carregar els maons al barril. Vaig tornar a
la planta baixa, vaig deslligar la corda i la vaig agafar amb força de manera que els
250 quilos de maons baixessin suaument (he d’indicar que a l’ítem
núm. 1 de la meva declaració a la policia vaig declarar que el meu pes corporal
és de 80 quilos). Sorpresivament, els meus peus es van separar del terra i
vaig començar a pujar ràpidament, arrossegat per la corda. A causa de l’ensurt,
vaig perdre la presència d’ànim i, irreflexivament, em vaig aferrar encara més
a la corda mentre pujava a gran velocitat.
A les
proximitats del tercer pis em vaig trobar amb el barril, que baixava a una
velocitat aproximadament similar a la de la meva pujada, i em va ser impossible
evitar el xoc. Crec que allà se’m va produir la fractura de crani.
Vaig continuar
pujant fins que els meus dits es van enganxar dins la politja, cosa que va
provocar l’aturada de la meva pujada i també les fractures múltiples dels dits i del canell.
A aquesta alçada (dels esdeveniments), ja havia recuperat la presència d’ànim i, malgrat
els dolors, vaig continuar aferrat a la corda. Va ser en aquell instant que el
barril va xocar contra el terra, el fons es va partir i tots els maons
es van escampar.
Sense maons, el barril pesava
aproximadament 25 quilos. Per un principi molt senzill, vaig començar a
baixar ràpidament cap a la planta baixa. Aproximadament en passar
pel tercer pis em vaig trobar amb el barril buit que pujava. En el xoc que va seguir
estic gairebé segur que se’m van produir les fractures dels turmells i del nas. Aquest xoc,
sortosament, va disminuir la velocitat de la meva caiguda, de manera que quan vaig
aterrar sobre la muntanya de maons només em vaig trencar tres vèrtebres.
Lamento, però,
informar que, quan em trobava estirat sobre els maons, amb dolors insofribles,
sense poder moure’m i veient a sobre meu el barril, vaig perdre novament la presència d’ànim i vaig
deixar anar la corda. Com que el barril pesava més que la corda, va baixar ràpidament
i va caure sobre les meves cames, trencant-me les dues tíbies.
Esperant haver aclarit definitivament les causes i el desenvolupament dels esdeveniments, em despedeixo atentament.
