Ballar mal també compta

Hi ha alguna cosa profundament alliberadora en ballar malament.

Malament de veritat. Sense tècnica. Sense coreografia. Sense gravar-ho per a ningú.

No tot és rendiment

Vivim en mode avaluació constant.

• És productiu?
• És eficient?
• Està ben fet?
• Es pot optimitzar?

I a vegades el cos només vol moure’s.

Sense KPI. Sense examen. Sense el “ja que ho faig, ho faig bé”.

El ball de la inèrcia

Jo tinc bastant ritme (o això m’agrada pensar), però en alguna discoteca sempre arribava un moment concret en què apareixia un fenomen inevitable: el ball de la inèrcia.

Una mà a la butxaca. Més un peu que l’altre. Copets de genoll. Cara de “segueixo aquí, però el meu cos està negociant condicions”.

Si això no és un estil, hauria de ser-ho.

El ball Lopes (sí, existeix)

I després hi ha el meu preferit: el ball Lopes.

El feia servir per tancar concerts de Covertura (sí, versions; d’aquí el “cover”tura) quan tocàvem acústics durant més de dos anys al Quiet Man, el primer pub irlandès de Barcelona, al Raval. Ja desaparegut, però encara sona al cap.

El ball és així:

• Mà esquerra al clatell.
• Mà dreta al turmell dret.
• I a la pota coixa, amb el peu esquerre, intentes ajuntar el colze esquerre amb el genoll dret.

No sé si és biomecànicament elegant, però és infal·lible per acabar amb rialles.

I el públic intentava seguir-me. Aquell era el veritable espectacle.

La llibertat de no fer-ho bé

Ens ensenyen a millorar.

Però gairebé mai ens ensenyen a gaudir sense millorar.

Ballar malament és això:

• No buscar aprovació.
• No buscar progrés.
• No buscar resultat.

Només estar.

Un petit acte de resistència

En una vida que tendeix a l’optimització constant, fer alguna cosa “regular” expressament és gairebé revolucionari.

No tot s’ha de convertir en disciplina.

No tot ha de ser entrenament.

A vegades n’hi ha prou amb moure’s.

Sense èpica. Sense aprenentatge. Sense conclusió profunda.

Només ritme.

I sí, ballar mal també compta.