Aprendre a perdre sense trencar-se
He perdut molts partits.
Com a jugador.
Com a entrenador.
I ara, des de la graderia, com a pare de dues jugadores.
En més de vint anys d’ofici, també he perdut fora de la pista.
I si alguna cosa m’han ensenyat totes aquestes derrotes, és això:
saber perdre no vol dir que no faci mal.
Vol dir que la derrota no decideixi per tu.
Ni qui ets.
Ni tot el que has de canviar.
Ensenyem a guanyar. A perdre s’aprèn sol (o no s’aprèn)
Dediquem moltíssim esforç a preparar la victòria.
Entrenaments, sistemes, estratègies, plans, objectius.
En canvi, gairebé ningú no ens ensenya a perdre.
I és curiós, perquè perdre és força més freqüent que guanyar.
En una lliga només hi ha un campió. Tots els altres acaben la temporada havent-se quedat pel camí. I fins i tot el campió perd partits.
A la feina passa el mateix, tot i que es nota menys: per cada proposta que tira endavant, sol haver-n’hi unes quantes que no.
Així que, si m’ho penso bé, perdre no és l’excepció.
És la part més habitual del joc.
I tot i així, cada derrota ens agafa una mica desprevinguts.
He après a perdre quatre vegades
No de cop.
I tampoc del tot.
Cada paper m’ha ensenyat una cosa diferent.
Com a jugador: la derrota era meva
Els meus primers anys de bàsquet van ser a categoria mini, després d’haver provat un any l’handbol.
Recordo un partit contra la Penya (la mateixa on, molts anys després, ha jugat la Laia).
Vam perdre marcant dos punts.
Dos.
Va ser molt dur. No només pel marcador, sinó pel que deixava a la vista: la diferència de nivell era enorme. Ells feia anys que jugaven i entrenaven. Tenien una coordinació, un ritme i uns conceptes que nosaltres encara no teníem.
Quan ets petit i perds així, la conclusió més fàcil és també la pitjor:
«Això no és per a mi».
Però aquell marcador no deia qui érem.
Deia quants anys de bàsquet portava cada equip.
El primer hauria estat un veredicte. El segon era informació.
Vaig continuar jugant. I anys després vaig acabar entrenant.
Com a entrenador: la derrota era nostra (i la responsabilitat, meva)
Quan entrenes, perds a través d’altres persones.
Ja no es tracta només de com et sents tu. Es tracta de què fas amb el que sent el teu equip.
Recordo una mitja part a categoria júnior, amb el C.B. Sant Gabriel de Sant Adrià.
El vestidor estava completament abatut.
Postures de derrota. Cares de no saber què fer ni cap on tirar. La confiança, per terra.
Vaig intentar recordar-los de què érem capaços. El que fèiem als entrenaments. El que havíem demostrat en altres partits d’aquella mateixa temporada.
Érem els mateixos.
El que havia canviat eren les circumstàncies d’aquell dia: els nostres errors, la falta de concentració i l’encert del rival ens estaven enfonsant.
No va ser suficient per guanyar.
Però vam capgirar la dinàmica. Vam perdre i, tot i així, vam sortir d’aquell partit amb una sensació positiva: ens vam creure capaços de molt més. I ens ho vam guardar per a la propera vegada que aparegués aquell abatiment.
Vist ara, aquella xerrada intentava separar dues coses que una derrota tendeix a barrejar: el que ens estava passant aquell dia i el que crèiem que érem.
Un entrenador pot prendre bones decisions i perdre. I pot equivocar-se i guanyar. El marcador no distingeix entre una cosa i l’altra.
Probablement sigui una de les lliçons més útils que m’ha donat el bàsquet: no confondre la qualitat d’una decisió amb el seu resultat.
Com a pare: la derrota és seva (i em fa mal a mi)
Aquest és, probablement, el paper més difícil.
Perquè perds sense haver jugat.
Veus l’Alba o la Laia sortir de la pista després d’una derrota i t’agradaria fer alguna cosa. El que sigui.
Explicar. Consolar. Corregir. Trobar el culpable. Arreglar-ho.
I gairebé mai no és això el que necessiten.
A més, no totes les derrotes són iguals. Elles les han viscudes de tota mena, i cadascuna demana una reacció diferent.
No és el mateix haver fet un bon partit —bona actitud, lluitant cada pilota i cada jugada, en defensa i en atac— i perdre per la falta de compromís i d’actitud de la resta del grup, que perdre un partit en què fallen totes o en què el rival, senzillament, és superior.
En el primer cas, la informació diu: «jo he fet la meva part». En el segon: «avui no ens ha sortit» o «avui eren millors».
El que comparteixen totes dues és el que més m’importa: continuen aprenent a caure cent vegades i a aixecar-se’n cent una.
Ja vaig escriure sobre el trajecte en cotxe després del partit i sobre per què, de vegades, el millor que pot fer un adult és no omplir el silenci. Aquí m’interessa una altra cosa: el que aquella derrota em remou a mi.
Perquè una part del dolor del pare a la graderia no és per elles.
És per nosaltres.
Per les expectatives que hi hem posat. Per les comparacions que no diem en veu alta. Per les ganes que els vagi bé, que de vegades s’assemblen massa a les ganes que ens vagi bé a nosaltres.
Aprendre a perdre com a pare és, sobretot, aprendre a no apropiar-te d’una derrota que no és teva.
Com a professional: perdre amb el marcador a favor
A la feina també es perd.
El que passa és que el marcador no sempre diu el que sembla.
En SEO hi ha derrotes que no depenen només del que fas tu: una actualització de l’algoritme, un canvi en com es presenten els resultats, una resposta generada per IA que es queda el clic que abans arribava al teu web.
Però la derrota professional més recent que he viscut a l’agència va ser d’un altre tipus.
Un client del sector turístic. Una mica més de sis mesos de feina.
Havíem invertit una tendència negativa en el seu trànsit orgànic. Havíem començat a aconseguir mencions i cites en els principals models de llenguatge. I el sistema de treball funcionava: mes a mes, cada mètrica millorava una mica més.
I, tot i així, van decidir no continuar.
Vam perdre amb el marcador a favor.
No ho dono del tot per perdut. Crec que pot ser una pausa i que, quan comprovin que tot estava funcionant i valorin el servei rebut, potser decideixin tornar.
Però és just el tipus de derrota que més costa de llegir.
La temptació és canviar-ho tot: l’enfocament, la proposta, la manera d’explicar els resultats. Potser hi ha alguna cosa a ajustar. Però llegir aquesta derrota com una prova que el mètode no funcionava seria un error. Les dades diuen el contrari.
Per això la feina m’ha obligat a mirar les derrotes amb més fredor que l’esport. No perquè facin menys mal, sinó perquè llegir malament una derrota surt car: et porta a canviar el que funcionava o a mantenir el que ja no serveix.
El que barreja una derrota
Si ajunto el que m’han ensenyat aquests quatre papers, arribo a una idea força senzilla.
Una derrota barreja tres coses que convé separar.
El dolor
Perdre fa mal. I està bé que en faci.
El dolor és la prova que t’importava.
No m’interessa un «saber perdre» en què tot et sigui igual. Això no és saber perdre.
És haver deixat de jugar.
El dolor no s’ha d’analitzar.
Cal donar-li el seu temps.
La informació
Tota derrota porta alguna informació. De vegades molta. De vegades molt poca.
La informació respon a preguntes com aquestes:
Què depenia de mi?
Quina decisió tornaria a prendre igual?
Què canviaria sabent només el que sabia en aquell moment?
Aquesta última pregunta és la important.
Jutjar una decisió amb la informació que tenim després és molt fàcil.
I força injust.
L’Annie Duke, que va ser jugadora professional de pòquer, posa nom a aquest error: resulting, jutjar la qualitat d’una decisió pel seu resultat.
El veredicte
I després hi ha la tercera cosa, la més perillosa.
El veredicte.
És la conclusió que traiem sobre nosaltres mateixos:
«No serveixo per a això».
«Sempre em passa el mateix».
«Ja està, s’ha acabat».
El dolor és legítim.
La informació és útil.
El veredicte, gairebé sempre, és exagerat.
I és aquí on un es trenca: no en la derrota, sinó en el que decideix que la derrota significa.
Sobre la temptació de convertir els resultats en identitat ja vaig escriure a Competir sense comparar-se. Només hi afegiria que perdre és just el moment en què aquesta temptació estreny més.
No totes les derrotes ensenyen alguna cosa
Hi ha una frase que es repeteix molt: «de les derrotes se n’aprèn més que de les victòries».
De vegades és veritat.
Altres vegades, no.
Hi ha derrotes que porten informació nova: alguna cosa que no estaves veient, un patró que es repeteix, una debilitat que convé treballar.
Hi ha derrotes que només confirmen que de vegades es perd. Que el rival era millor aquell dia. Que la pilota no va entrar. Que l’algoritme va canviar.
I hi ha derrotes que, sense deixar de ser-ho, construeixen alguna cosa. Com aquell partit del júnior.
Intentar extreure una gran lliçó de cada derrota té un risc: acabes canviant coses que funcionaven.
Fa unes setmanes, en explicar com formo criteri, deia que un criteri sa hauria de ser estable però revisable. Amb les derrotes passa una cosa semblant.
Ni canviar-ho tot després de perdre un partit.
Ni ignorar la cinquena derrota seguida pel mateix motiu.
La pregunta que intento fer-me és aquesta:
Aquesta derrota em diu alguna cosa que no sabia?
Si la resposta és no, potser l’únic que toca és deixar que faci mal una estona i tornar a entrenar.
El que intento fer després de perdre
No sempre me’n surto. Però quan me’n surto, s’assembla força a això:
- No analitzar en calent. L’anàlisi pot esperar a demà. El veredicte, també.
- Separar decisió i resultat. Va ser una mala decisió o una bona decisió que va sortir malament?
- Quedar-me amb una lliçó, no amb deu. Deu lliçons són una manera elegant de castigar-se.
- Decidir què no canviaré. Després de perdre, també convé protegir el que funciona.
- Tornar a jugar aviat. La següent oportunitat posa la derrota al seu lloc millor que qualsevol reflexió.
Perdre sense trencar-se
Potser per això el títol no és «aprendre a perdre», sense més.
Perdre, perdrem. Tots. Moltes vegades.
El que sí que es pot aprendre és que la derrota no s’estengui més enllà de la seva mida.
Que un mal partit sigui un mal partit. No una temporada. No una identitat.
Que un client que se’n va sigui un client que se’n va. No una sentència sobre el que vals.
Aquell nen que va perdre marcant dos punts va continuar jugant.
Aquell vestidor enfonsat va acabar creient-se capaç de molt més.
I l’Alba i la Laia continuen aixecant-se una vegada més de les que cauen.
Encara no sé perdre del tot.
Però distingeixo millor que abans entre el que em fa mal, el que m’ensenya i el que només m’estic explicant.
I gairebé sempre, uns dies després, hi ha un altre entrenament.
Preguntes freqüents sobre aprendre a perdre
- És bona idea deixar guanyar els nens perquè no es frustrin?
Amb nens molt petits, ajustar la dificultat perquè el joc sigui divertit té sentit. Però si sempre guanyen, perden l’oportunitat de practicar la derrota en un entorn segur, que és justament on millor s’aprèn. Més que evitar-los que perdin, crec que ajuda acompanyar-ho: deixar que els emprenyi, no ridiculitzar l’enuig i tornar a jugar un altre dia.
- Es pot ser molt competitiu i saber perdre?
Sí, i probablement és la millor combinació. La competitivitat té a veure amb el que fas abans i durant: preparar-te, esforçar-te, voler guanyar. Saber perdre té a veure amb el que fas després. El problema no és voler guanyar, sinó necessitar guanyar per sentir que vals.
- Com es perd bé quan la derrota és pública a la feina?
Reconeixent-la aviat i sense dramatisme: sense excuses, però també sense autoflagel·lació pública. Ajuda separar dues converses: la comunicació, que hauria de ser breu i clara, i l’anàlisi, que mereix més calma i sol funcionar millor en privat. I, si hi ha alguna cosa a canviar, explicar què es farà diferent.
- Serveix aquesta manera de veure la derrota per a pèrdues que no són un partit ni un projecte?
Només en part. Separar el dolor, la informació i el veredicte pot ajudar a no castigar-se de més, però una pèrdua personal important —una persona, la salut, una feina que necessitaves— no es processa amb un mètode. Té els seus propis temps i, de vegades, necessita ajuda. No m’agradaria que aquesta reflexió es llegís com una recepta per a tot.
