Com formo criteri (i com intento no confondre’l amb tenir opinió)
Tinc opinions sobre moltes coses.
Probablement sobre massa.
Algunes estan fonamentades en anys d’experiència. Altres, en haver llegit bastant sobre un tema. Algunes neixen d’experiències personals i altres, si soc sincer, d’haver escoltat alguna cosa convincent cinc minuts abans.
El problema és que, quan surten de la nostra boca, totes poden sonar exactament igual.
I no haurien de fer-ho.
Amb els anys intento distingir cada vegada més entre tenir una opinió i haver construït un criteri.
No sempre ho aconsegueixo.
Però em sembla una distinció cada vegada més important.
Opinar és barat
Mai no havíem tingut accés a tanta informació.
I, paradoxalment, mai no havia estat tan fàcil opinar sense saber-ne gaire.
Llegim un titular.
Escoltem un pòdcast.
Veiem un vídeo de dos minuts.
Algú comparteix un gràfic.
Preguntem a ChatGPT.
I pocs minuts després podem mantenir una conversa raonablement convincent sobre gairebé qualsevol tema.
Això és extraordinari.
I també una mica perillós.
Perquè la capacitat de construir una resposta ha crescut molt més de pressa que la nostra capacitat de construir criteri.
Abans, no saber alguna cosa acostumava a produir silenci.
Ara produeix una cerca.
I, cada vegada més, produeix una resposta generada en segons.
Una opinió és una conclusió. El criteri és el camí fins a arribar-hi
Per a mi, aquesta és probablement la diferència fonamental.
Una opinió diu:
Crec que això és així.
El criteri hauria de poder respondre, a més:
Per què ho crec?
Quina informació estic utilitzant?
Quina informació podria estar ignorant?
En quines condicions deixaria de creure-ho?
I aquí és on, per a mi, el criteri i l’esperit crític es troben.
Tenir esperit crític no consisteix a desconfiar de tot ni a portar la contrària per sistema. Consisteix a no donar per bona una resposta —tampoc la pròpia— sense estar disposat a examinar com hi hem arribat.
Potser per això entenc el criteri menys com una col·lecció de certeses i més com una manera de pensar: preguntar, contrastar, dubtar quan toca i estar disposat a corregir-se.
Això canvia bastant les coses.
Perquè dues persones poden arribar exactament a la mateixa conclusió i una fer-ho per raons sòlides i l’altra per casualitat.
El resultat pot coincidir.
El procés no.
I a llarg termini, el procés importa molt més que encertar una vegada.
El meu criteri gairebé mai no neix d’una sola font
Quan alguna cosa m’importa de debò, intento no decidir què penso després d’escoltar únicament una versió.
No perquè totes les opinions tinguin el mateix valor.
No el tenen.
Sinó perquè necessito entendre prou bé el problema abans de simplificar-lo.
Amb els anys he acabat utilitzant, gairebé sense adonar-me’n, una mena de seqüència.
1. Primer intento entendre
Sembla obvi, però no sempre ho fem.
Tenim una tendència sorprenent a decidir si estem d’acord amb alguna cosa mentre encara ens l’estan explicant.
Intento fer just el contrari.
Primer vull saber:
Què està passant?
Què sabem?
Què no sabem?
Quina part és un fet i quina part és interpretació?
Qui té experiència real sobre això?
Hi ha dades?
D’on surten?
Només després intento decidir què penso.
2. Busco deliberadament alguna cosa que contradigui la meva primera intuïció
Aquesta part em sembla especialment important.
Perquè trobar arguments que confirmen el que ja pensem és facilíssim.
Google ho pot fer.
Les xarxes socials ho poden fer.
I una IA també ho pot fer extraordinàriament bé.
Si li preguntes:
Per què X és una mala idea?
probablement obtindràs arguments excel·lents contra X.
Si cinc minuts després preguntes:
Per què X és una bona idea?
probablement obtindràs arguments excel·lents a favor.
El problema no és necessàriament l’eina.
És què li estem demanant que confirmi.
Per això, quan alguna cosa m’importa, intento formular també la pregunta incòmoda:
Què hauria de ser cert perquè jo estigués equivocat?
No garanteix res.
Però obliga a obrir alguna finestra.
3. Intento separar experiència d’evidència
L’experiència importa moltíssim.
Però té una trampa.
El que m’ha passat a mi és real.
Això no vol dir que sigui universal.
Puc haver treballat vint anys en un sector i continuar confonent alguna vegada:
«Això m’ha passat moltes vegades»
amb:
«Això funciona sempre així».
L’experiència serveix per reconèixer patrons.
L’evidència ajuda a comprovar si aquests patrons existeixen fora de la nostra pròpia història.
Necessito totes dues.
4. Intento entendre els incentius
Hi ha una pregunta que cada vegada em sembla més útil:
Què guanya cada persona defensant aquesta posició?
No per invalidar-la.
Tenir interessos no converteix automàticament un argument en fals.
Però conèixer-los ajuda a interpretar-lo.
Una empresa parlant del seu producte.
Un polític parlant d’una mesura.
Un propietari parlant del mercat immobiliari.
Un professional defensant l’eina amb què treballa.
Jo mateix parlant de SEO.
Tots podem tenir raó.
Però cap de nosaltres parla des del buit.
Entendre des d’on parla algú forma part d’entendre el que diu.
5. Ho deixo reposar
Aquest potser és el pas menys compatible amb Internet.
No respondre immediatament.
No decidir immediatament.
No publicar immediatament.
Dormir-hi una nit.
Fer una passejada.
Fer una altra cosa.
Tornar al problema.
He canviat d’opinió més vegades després d’unes hores de silenci que després de cinquanta missatges en una discussió.
Hi ha idees que necessiten informació.
I d’altres necessiten simplement temps per assentar-se.
«No ho sé» també és una posició
Aquesta és probablement una de les coses que més intento aprendre.
Dir:
No tinc prou informació per tenir una opinió.
No sona especialment brillant.
No genera gaires likes.
No acostuma a guanyar discussions.
Però pot ser una resposta intel·lectualment molt més honesta que improvisar una certesa.
Hi ha temes sobre els quals tinc una posició bastant formada.
Altres sobre els quals tinc una intuïció.
Altres sobre els quals estic aprenent.
I altres sobre els quals, senzillament, no en sé prou.
El problema comença quan presentem les quatre coses amb el mateix nivell de seguretat.
El criteri hauria d’incloure un grau de confiança
Fa temps que intento afegir mentalment una petita etiqueta a les meves pròpies conclusions.
Una cosa semblant a:
N’estic bastant segur.
Crec que és així, però em podria equivocar.
La meva intuïció apunta cap aquí.
No en tinc ni idea.
No cal verbalitzar-ho sempre.
Però sí saber-ho.
Perquè una de les coses més perilloses no és equivocar-se.
És no saber fins a quin punt ens podríem estar equivocant.
Canviar d’opinió no invalida el criteri
Durant molt de temps hem associat la coherència amb mantenir una posició.
Vas dir A.
Per tant, hauries de continuar defensant A.
Però si apareix informació nova i A deixa de semblar-te raonable, continuar defensant A no és coherència.
És una altra cosa.
Per a mi, un criteri sa hauria de ser estable però revisable.
Prou estable per no canviar amb cada titular.
Prou flexible per canviar quan apareixen raons millors.
No vull pensar demà exactament igual que avui.
Vull que, si penso diferent, pugui explicar què he après pel camí.
I aleshores va arribar la intel·ligència artificial
Tot això em preocupa especialment des que convivim amb models de llenguatge.
No perquè necessàriament ens facin pensar menys.
Ben utilitzats poden aconseguir just el contrari.
Jo els utilitzo constantment per explorar arguments, trobar punts cecs, ordenar informació, contrastar hipòtesis o plantejar-me preguntes que no havia considerat.
Però existeix una temptació enorme:
confondre una resposta ben construïda amb una conclusió ben raonada.
No són el mateix.
Una IA ens pot ajudar a recórrer el camí.
Ens pot mostrar mapes.
Ens pot ensenyar rutes alternatives.
Ens pot advertir d’algun barranc.
Però hi ha una cosa que continuo considerant difícilment delegable:
decidir què pensem després d’haver vist el mapa.
Perquè en aquesta decisió intervenen coneixement, experiència, context, valors, conseqüències i responsabilitat.
Això és criteri.
El petit sistema que intento aplicar
Si hagués de reduir tot això a unes quantes preguntes abans d’adoptar una posició sobre alguna cosa important, serien aquestes:
- Què sé realment i què estic suposant?
- D’on surt el que crec saber?
- He entès el millor argument contrari al meu?
- Quins interessos tenen els qui m’estan intentant convèncer?
- Què hauria de descobrir per canviar d’opinió?
- Amb quin nivell de confiança sostinc aquesta conclusió?
I n’afegiria una setena:
Realment necessito tenir una opinió sobre això?
Aquesta última m’estalvia bastanta feina.
Tenir menys opinions, però millors
Potser formar criteri no consisteix a saber cada vegada més coses.
Potser consisteix també a aprendre a distingir millor entre:
el que sé,
el que crec,
el que intueixo,
i el que encara no sé.
Internet ens ha donat accés pràcticament il·limitat a informació.
La intel·ligència artificial ens està donant accés pràcticament il·limitat a respostes.
Precisament per això sospito que el valor estarà cada vegada menys en tenir una resposta.
Estarà a saber quines preguntes fer, quines fonts creure, quines contradiccions explorar, quant dubtar i quan canviar de posició.
I, de tant en tant, a ser capaços de dir tranquil·lament:
No ho sé.
Encara.
Potser això també és tenir criteri.
Preguntes freqüents sobre com formar criteri propi
Es pot tenir criteri sobre un tema sense ser-ne expert?
Sí, però convé ajustar la profunditat de les nostres conclusions a la profunditat del nostre coneixement. No cal ser economista per prendre decisions financeres personals ni metge per interessar-se per la salut, però això no converteix el nostre coneixement en equivalent al de qui ha estudiat i treballat durant anys en aquell àmbit. Formar criteri també implica reconèixer fins on arriba la nostra competència.
Com podem evitar que consultar moltes fonts acabi generant encara més confusió?
No sempre necessitem més fonts, sinó millors preguntes. Quan diferents fonts comencen a repetir els mateixos arguments, afegir informació pot aportar poc. En aquest punt sol ser més útil identificar exactament on és el desacord: en les dades, en la seva interpretació, en els valors que es prioritzen o en les conseqüències que cadascú considera acceptables.
Com puc saber si estic sent crític o simplement desconfio de tot?
El pensament crític no consisteix a assumir que tot és fals, interessat o manipulador. Consisteix a demanar a cada afirmació evidències proporcionals a la seva importància i estar disposat a acceptar una explicació quan les proves són prou bones. Desconfiar sistemàticament de tot pot ser tan poc crític com creure-s’ho tot.
Convé buscar sempre un punt mitjà entre dues opinions enfrontades?
No. Que existeixin dues posicions no significa que la veritat estigui necessàriament a mig camí. Una pot estar molt més ben sustentada que l’altra. Contrastar arguments serveix per comprendre’ls i posar-los a prova, no per repartir automàticament la raó al cinquanta per cent.
Com podem ensenyar als nostres fills a formar criteri propi?
Probablement menys dient-los què han de pensar i més acostumant-los a explicar per què pensen una cosa. Preguntar «què et fa pensar això?», «com ho saps?» o «què et podria fer canviar d’opinió?» pot resultar més útil que corregir immediatament la seva conclusió. L’objectiu no hauria de ser que acabin pensant com nosaltres, sinó que aprenguin a construir i revisar les seves pròpies raons.
La intel·ligència artificial ens pot ajudar a desenvolupar el pensament crític?
Sí, si la utilitzem també per incomodar-nos. Podem demanar-li que trobi debilitats en el nostre raonament, construeixi el millor argument contrari, identifiqui supòsits que estem donant per certs o proposi quina informació necessitaríem per verificar una hipòtesi. Utilitzada així, la IA deixa de ser una màquina de donar-nos la raó i es converteix en una eina per posar a prova les nostres idees.
